Dins de la catedral: l'altar, la cripta i el botafumeiro
El sepulcre de l’Apòstol, l’altar major barroc, dos orgues i un encenser gegant que vola sobre els pelegrins. Un recorregut per l’interior de la catedral.
Per fora, la catedral de Santiago és barroca. Per dins continua sent romànica: les naus altes, les voltes de canó i la tribuna que recorre tot l’edifici són les del segle XII. Els pelegrins medievals podien dormir a la catedral, i la tribuna permetia circular per sobre de les naus sense destorbar el culte.
L’altar major
El centre de la catedral és l’altar major, construït sobre el sepulcre de l’Apòstol. A la segona meitat del segle XVII es va cobrir amb un gran baldaquí barroc, dissenyat en temps del canonge José de Vega y Verdugo i fet sota la direcció de Domingo de Andrade. Àngels daurats sostenen el dosser, i a dalt de tot sant Jaume apareix a cavall.
Al centre del retaule hi ha la imatge asseguda de l’Apòstol, del segle XIII. Els pelegrins pugen unes escales per darrere l’altar per fer-li la tradicional abraçada, un dels ritus més antics del pelegrinatge.
La cripta de l’Apòstol
Sota l’altar major, una petita cripta guarda les restes atribuïdes a l’apòstol sant Jaume i als seus deixebles Teodor i Atanasi. Són en una urna de plata del segle XIX.
Les relíquies es van amagar al segle XVI, per por d’un atac anglès a la ciutat, i se’n va oblidar el lloc. Es van tornar a trobar el 1879, durant unes excavacions, i el 1884 el papa Lleó XIII va declarar que eren autèntiques. A les excavacions també van aparèixer restes del mausoleu romà i de les primeres esglésies.
Els orgues
Al cor, per sobre de les naus, hi ha dues grans caixes d’orgue barroques, de principi del segle XVIII, cobertes d’àngels i decoració daurada. Recorden que la catedral ha estat sempre un espai de música, des dels cants polifònics del Codex Calixtinus fins avui.
El botafumeiro
El botafumeiro és l’encenser més famós del món. Fa uns 1,60 metres i pesa més de 50 quilos. Penja d’una corda des del creuer i vuit homes, els tiraboleiros, el fan oscil·lar fins gairebé tocar la volta. En el seu vol, d’una banda a l’altra del creuer, pot arribar a gairebé 70 quilòmetres per hora.
El seu ús és molt antic: ja al segle XIV n’hi ha notícies. Va néixer, segons la tradició, per perfumar la catedral, on es reunien centenars de pelegrins cansats del camí. L’actual és de 1851 i és de llautó argentat. Funciona a les grans festes de l’any i en altres ocasions especials.
El Santo dos Croques
Darrere el Pòrtic de la Glòria, de cara a l’altar, hi ha la figura agenollada que la tradició identifica amb el Mestre Mateo. L’expliquem a Qui va ser el Mestre Mateo?.
Per saber-ne més
Catedral de Santiago · A. García Omedes: Catedral de Santiago de Compostela, a La guía digital del arte románico
