Les eines del pagès gallec: un any de feina a la mà
Un quadern de camp de la conca del Navia guarda els noms de les eines amb què es va treballar la terra gallega fins fa mig segle. Les seguim al llarg de l’any pagès, de l’arada al graner.
Durant segles, el pagès gallec va treballar la terra amb eines que ell mateix, o el ferrer i el fuster de la parròquia, feien i adobaven. Fusta de roure, de freixe o de castanyer; ferro batut a la farga; vímet i castanyer esberlat per als cistells. Amb això es llaurava, es cavava, es segava, es batia i es guardava el pa d’un any per a l’altre.
Moltes d’aquestes eines gairebé no havien canviat des de l’Antiguitat. L’arada de fusta que encara es feia servir als camps de muntanya a mitjan segle XX era parenta directa de l’arada romana. La dalla, la falç i el flagell tenien la mateixa forma que es veu als capitells i als calendaris agrícoles medievals. I, tanmateix, en una sola generació (entre els anys cinquanta i vuitanta) gairebé totes van desaparèixer de la feina diària per anar a parar a les golfes, al museu etnogràfic o a la paret d’una casa de turisme rural.
Aquest reportatge segueix l’any del pagès a través de quinze làmines fetes a partir d’un quadern de camp dibuixat a mà, que recull no només la forma de cada eina sinó també el nom de cadascuna de les seves parts i les variants que aquests noms tenien de parròquia en parròquia. Els conservem en gallec, perquè són ells el patrimoni que el quadern va voler salvar.
Un vocabulari que cap en un quadern
El quadern original té lletra a mà, fletxes, noms subratllats i, entre parèntesis, el lloc on es va recollir cada variant. Les làmines que acompanyen aquest reportatge el redibuixen i numeren les peces, amb els noms i les seves variants al peu. Els topònims (Freixo, Barangón, Carballido, Cereixido, San Mamede, San Pedro de Río, Negueira, Vilardiaz, Arroxo, Brancio, Lamas…) ens situen a les terres altes de la conca del riu Navia, a l’est de la província de Lugo, on l’agricultura de muntanya va mantenir les eines tradicionals fins molt tard.
El valor del quadern és aquí. El que en un diccionari és una sola paraula, al poble era un petit mapa lingüístic. El rasclet, l’angazo, és engazo a Freixo i Barangón, arrestelo a San Mamede i runqueiro a la riba del Navia. El mànec de la dalla s’agafa per les muletas a Brancio, pels afincadoiros a Cereixido, pels gardamaus a Arroxo, per les manillas a Carballido i per les asas a Barangón. Cada poble tenia la seva manera d’anomenar les coses, i totes eren correctes.
Obrir la terra: l’arada i les grades
L’any començava amb la terra. L’arado de pau (arada de fusta), també anomenat aradín (Freixo) o arado de madeira (Negueira), era un instrument tot de fusta tret de la punta. El pagès el guiava per la rabela (esteva); la llarga lata (timó) unia l’arada al jou; la teiriña (telera) la subjectava i regulava la fondària, i a la punta hi anava la rella, la peça de ferro, encaixada a la palmela (dental). Les orelleiras o orellas obrien el solc cap als costats. A l’extrem de la lata, el figaro, la chavilla, la chavella o el pecho (segons el lloc) la subjectaven al jou.
Al seu costat, la làmina dibuixa la cambela, una peça corbada (la camba) estreta al timó amb els apreixos o apreixadoiros. Les terres de muntanya, pedregoses i costerudes, demanaven eines lleugeres que es poguessin aixecar i adobar sense ferrer.
Després de llaurar venia la grade (grada), que desfeia els terrossos i igualava el camp. La de fusta era un bastidor de traveseiros (travessers) clavats de dentes (pues), arrossegat per la rabela o temón. La de ferro, més moderna, ja duia agarradoiras, roda i fins i tot un control de profundidade: una primera mostra de com la indústria anava entrant, peça a peça, en la feina del poble.
El jou: la força del bestiar
Res d’això no es movia sense el bestiar. El xugo (jou) per al bestiar boví era una peça de fusta treballada amb els seus castelos i cantrelas, lligada als animals per les sogas (corretges) i les mulidas, els coixinets que protegien el front. Al centre, la dobla, el tuxeiro o el tallobre rebien el timó del carro o de l’arada. Per a mules i cavalls es feia servir un altre sistema, amb cuelleiras i collarón. La làmina recull també un jou mixt, boví i mular, testimoni de les economies humils que junyien el que tenien. És el mateix jou que, al nostre reportatge O carro e o home, feia cantar l’eix del carro pels camins.
Cavar i desbrossar: l’eina de mà
On no arribava l’arada hi arribava el braç. La família de l’aixada és enorme i cada poble li dona el seu nom: axada (Arroxo), xada (Cereixido), anxada (Freixo). Tenia una pala o folla i un ollo (ull) on entrava el mànec. L’aixadón era la seva versió pesant, per cavar fondo. El rodo (legón a Negueira) servia per arrossegar terra; el chapo (sacho a Vilardiaz) era per escardar el blat de moro i les patates; el gadañón de pues, per esterrossar.
A la mateixa làmina hi apareix una màquina humil i enginyosa: la máquina de picar o toxo (màquina de picar gatosa), una taula amb una coitela (ganiveta) corbada moguda per un mango. La gatosa picada era jaç per al bestiar i, després, fems per als camps: el bosc alimentava la terra de conreu.
Per al bosc hi havia un altre equip: el pico, amb la peta a l’altra banda; el podón de bosc (podoa a Negueira) i la fouce do toxo; la fouce de mànec llarg, amb el seu rabizo; i el rozón, que és gadaño a Freixo, gadañón a Carballido, fouzón a San Mamede i fouza a Barangón.
L’hivern: la fusta
Els mesos de fred eren temps de llenya i de fusteria. La brosa (la destral; broso si és petita), la marra (maza a Freixo), el mazuco (malluco a San Pedro de Río) i les cuñas (tascons) esberlaven els troncs. El tronzador serrava a dues mans, per les asas o manillas; la serra de aire i la serra portuguesa obrien taulons, i el pau-ferro feia de perpal. D’aquella fusta en sortien després els mànecs, els jous i els carros.
L’herba: la dalla i el so de l’enclusa
Amb l’estiu arribava la dallada de l’herba, i amb ella l’eina més elegant del pagès: la gadaña (dalla). Sobre l’estil, mango o rabo, les empunyadures (que ja hem vist que canviaven de nom de poble en poble) permetien el llarg moviment de vaivé amb què es dallava el prat. La folla (fulla; verduguillo a Vilardiaz) s’unia al mànec pel calcaño i l’argola, i acabava en el fío o corte (tall).
La dalla perdia el tall de seguida, i esmolar-la era tot un ritual. Al mateix prat es clavava l’incre, una petita enclusa de punta, i al damunt s’hi picava la fulla amb el martelo de crabuñar: el cop regular, metàl·lic, del crabuñar era un dels sons de l’estiu als pobles. A casa hi havia un incre fix, muntat en un cepo (soc). Entre tall i tall s’hi passava la pedra de afiar (pedra d’esmolar), que el dallaire duia a la cintura dins del corno, una banya de vaca amb aigua, penjada pel gancho.
El pa: falç, flagell i era
El sègol i el blat se segaven amb el fouzo (falç; fouciño a Negueira), de fulla corbada i mànec curt. Després, a l’era, la malla: el malle (flagell) era una vara llarga (el mango, moca o pértega) a la qual s’unia, amb un xugo de cuir, la vara curta que colpejava les espigues. Cada part tenia, un altre cop, els seus noms locals. La malla era feina de veïnat: les famílies s’ajudaven per torns, i el dia acabava amb menjar i festa.
Amb el gra ja a terra, la vasoira i la cuañeira separaven la palla i les deixalles; el cribo rodó i la criba gran netejaven el gra. La palla es lligava amb biortas, vímets cargolats (birta a Freixo).
La màquina arriba a l’era
Al llarg del segle XX, les máquinas de mallar (batedores) van anar arribant a les parròquies. Es movien primer a mà o amb malacate i després amb motor. La làmina la mostra per fora (el tableiro, les rodas, el timón, el carrete de la politja) i per dins, amb el cilindro de degrañar (cilindre desgranador) i el tragante da palla o cebador. On abans hi havia un dia sencer de cops de flagell, ara hi havia el soroll del motor i la pols; la festa de la malla va canviar de so, però va continuar sent col·lectiva.
Amb ella va arribar la limpadora, una ventadora de maneta: el gra queia des de la muxega (tremuja), les pelas o aspas movien el bombo do aire, i les cribas separaven el gra bo del menut i de la brutícia, cadascun per la seva sortida. El vent de l’era, que abans s’esperava amb els braços enlaire, s’havia ficat dins una caixa de fusta.
Mesurar, traslladar, guardar
El gra net es mesurava amb el tego, una mesura de fusta en forma de pastera, i es traslladava amb el caldeiro (galleda) i amb la cesta. Es guardava a la paneira o hucha de la casa, o a les tuñas de l’hórreo, aixecat sobre peus perquè no hi entressin ni la humitat ni les rates. D’aquell gra depenia el pa de tot l’any i la llavor del següent.
Rasclet, forquilla i forca
Per recollir i moure l’herba i la palla hi havia tota una família d’eines de pues. L’angazo (rasclet: engazo, arrestelo, runqueiro), de fusta, amb el seu lombo i les seves dentes. El forquito, que en altres pobles és forcada, i a San Pedro de Río forquita o galla: de vegades una simple branca en forquilla. La galleira, de dues pues de ferro. I l’horca (culmeira a Barangón, forqueta a Vilardiaz), amb el seu ollo i les seves dentes, per als fems i l’herba pesant.
Cistells: l’arquitectura del vímet
Cap feina del camp no s’entenia sense el cisteller. Cada cistell tenia el seu ofici: el cesto da semente per a les patates; el cesto das castañas; els cestos o bozos que es posaven al morro de les vaques i dels vedells perquè no es mengessin la collita; l’esporta o espuerta; el canasto gran.
Entre els cistells sense nansa hi havia la cesta que portava el berenar al camp, el peselo (per a eriçons de castanya, naps i patates), la banastra on es portava el pa cuit (i on, diu el quadern, també s’hi adormien els infants) i el cesto de tablas, per sembrar els cereals i escampar els adobs químics. Aquest últim detall recorda que, quan es va fer aquell quadern, el món antic i el nou ja convivien al mateix camp.
La fi d’un món
A partir dels anys cinquanta, l’emigració va buidar els pobles, la concentració parcel·lària va redibuixar les finques i el tractor va substituir el jou de vaques. En una generació, el saber que recullen aquestes làmines (com es pica una dalla, com es junyen dues vaques, quin nom té la peça que subjecta la rella) va deixar de passar de pares a fills.
Queden les eines, sovint penjades en una paret com a ornament. I queden els noms, que són la part més fràgil d’aquest patrimoni. Per això aquell quadern val tant: perquè va recollir les paraules quan encara hi havia qui les deia.
Per saber-ne més
Museo do Pobo Galego (Santiago de Compostel·la); Xaquín Lorenzo, «Etnografía. Cultura material», a Historia de Galiza, dir. Ramón Otero Pedrayo (1962).
