O carro e o home: la vida del pagès gallec al pas dels bous

Durant segles, a Galícia, gairebé tot el que donava la terra va passar per damunt d’un carro: el gatosar i el fems, l’herba i la palla, el sègol i les patates, la llenya, la pedra i el vi. Estirat per una parella de vaques o de bous, el carro do país marcava el ritme de la feina, mesurava els camins i omplia els corriols d’un so inconfusible. Una pel·lícula de dotze minuts, O carro e o home («El carro i l’home»), rodada el 1940 pel cineasta Antonio Román amb l’etnògraf Xaquín Lorenzo, «Xocas», n’explica la vida com si fos la d’una persona. És, alhora, un dels grans documents de la cultura del pagès gallec.

Una pel·lícula de deu dies

El 1939, Xaquín Lorenzo i Antonio Román, tots dos d’Ourense, van acordar fer un documental etnogràfic sobre el carro; el títol de treball era Biografía del carro. El van rodar durant deu dies de l’estiu de 1940 a Lobeira, a la Baixa Limia, als voltants de Facós, el llogaret on Xocas havia passat llargues temporades a casa de la seva àvia. Amb ells hi havia Carlos Serrano de Osma, ajudant de direcció i col·laborador. Els actors no eren actors: eren els veïns i amics de Xocas, que van fer davant la càmera el que feien cada dia.

La història de la pel·lícula és gairebé tan novel·lesca com la del carro. Román va enviar el primer muntatge de treball a Xaquín Lorenzo, que el va guardar al Museu d’Ourense, i durant anys es va pensar que era l’únic que en quedava. El 1945, Serrano de Osma en va presentar una versió a la censura en nom de la productora PACE, amb música folklòrica gallega i una veu en off més neutra. El 1980, el cineasta Eloy Lozano va recuperar aquella còpia i, amb la col·laboració del Museo do Pobo Galego, va fer la versió que avui coneixem: va respectar el muntatge original i hi va afegir música clàssica i la veu del mateix Xocas, que en va escriure i llegir el text. La Filmoteca de Galicia l’ha digitalitzada en 4K a partir dels materials en 35 mm que conserva.

La biografia d’un carro

La pel·lícula segueix el carro des d’abans de néixer. Els homes pugen a la muntanya amb la destral i trien el roure; la fusta baixa al poble i el fuster, a l’era, va donant forma al chedeiro, a l’eix i a les rodes, peça a peça, amb l’aixa, la serra i el formó. Quan el carro és fet, arriba el moment de junyir: les vaques, el jou, la clavilla. I comença una vida de feina que és la vida de la casa.

Anatomia del carro del país

El carro gallec és una màquina de fusta d’una saviesa enorme. Té dues parts que es poden separar: el chedeiro, la caixa on va la càrrega, i el rodado, l’eix amb les dues rodes. La peça mestra del chedeiro és la cabezalla, una biga de roure que recorre el carro de darrere a davant i surt cap al jou; les chedas formen els laterals i, en moltes comarques, es tanquen cap endavant en forma de proa, el que s’anomena chedeiro oxival. Al damunt hi van els tesoiros, els travessers, i a les vores s’alcen els fueiros, les estaques que subjecten la càrrega.

La singularitat és al rodat: l’eixe (l’eix) va fix a les rodes i gira amb elles, com en el plaustrum romà, del qual el carro gallec és descendent directe. Cada roda és massissa i està feta de tres peces principals: el mión, la post central on encaixa l’eix, i les dues cambas laterals, unides per relas i protegides per un cèrcol de ferro, el baldón. Els buits entre les cambas i el mión n’alleugerien el pes. L’eix gira encaixat entre les treitoiras, que el subjecten sota el chedeiro. Les fustes es triaven amb cura: roure per a la cabezalla, les chedas i les rodes; freixe o vern per a l’eix; salze, boix o bedoll per a les peces menors.

No és un invent d’ahir. A l’estela de Pedra Alta, a Castrelo do Val (Ourense), datada entre el 1200 i el 1000 abans de Crist, ja hi apareix un carro: és el primer documentat a Galícia.

El cant del carro

El carro gallec canta. El frec de l’eix contra les treitoiras produeix un xiscle llarg i agut que se sentia a quilòmetres i que per al pagès era motiu d’orgull: un carro que cantava bé era un carro carregat, i cada carreter coneixia el seu. Per afinar-lo s’estrenyien o s’afluixaven les treitoiras, o es mullava l’eix al riu; les cançons populars discuteixen quina fusta el fa cantar millor, si el roure, el freixe, el vern o el bedoll. El cant tenia també una funció pràctica: avisava als corriols estrets, on dos carros no es podien creuar, i animava el pas dels bous.

Als viatgers estrangers, com George Borrow o Dembowski, aquell xiscle els semblava insuportable. L’hispanista anglès Aubrey F. G. Bell explicava que, en travessar les viles, els pagesos estaven obligats per llei a fer callar les rodes amb sabó.

L’any del pagès

A la pel·lícula el carro és el fil, però el tema és el pagès i el seu any. Hi veiem la collita del sègol, les garbes carregades fins dalt, i la malla, la batuda a l’era, amb el cop acompassat dels batolls: una feina que es feia en comú, amb l’ajuda dels veïns, i que acabava en festa. Hi veiem el carro a la muntanya, a buscar el gatosar i la brossa que després serien jaç per al bestiar i fems per a la terra, en un cicle on no es perdia res. I hi veiem el lli: les dones espadant-lo, filant-lo i teixint-lo al teler de casa, l’altra meitat de la feina pagesa, la que gairebé mai no sortia a les fotografies.

El món que retrata Xocas era un món d’interdependència: la casa, la terra, la muntanya comunal i el bestiar formaven un sistema, i el llogaret funcionava com una comunitat de treball. El carro, que es feia amb els veïns i servia tota la casa durant generacions, n’era el símbol.

La fi d’un món

La pel·lícula acaba com una vida: l’eix es trenca, el carro ja no serveix i el chedeiro acaba penjat a la paret, vell i buit. En les dècades següents, l’escena es va repetir per tota Galícia: primer va arribar el carretón i després el tractor. Del carro del país en queden els records, els museus i algunes festes, com el Folión de Carros de Chantada, que cada any, la nit del dissabte anterior al quart diumenge d’agost, omple els carrers de carros convertits en escenaris de la vida tradicional. És Festa d’Interès Turístic de Galícia des del 2002 i va ser declarat Bé d’Interès Cultural el 2019.

Xaquín Lorenzo, «Xocas»

Xaquín Lorenzo Fernández (Ourense, 1907 – Lobeira, 1989) va ser etnògraf, arqueòleg i professor, membre del Seminario de Estudos Galegos i proper al Grup Nós de Risco, Otero Pedrayo i Cuevillas. Va recórrer Galícia durant més de vint anys per escriure Etnografía. Cultura material, el volum de la Historia de Galiza dirigida per Otero Pedrayo (1962), i va dedicar al carro estudis fonamentals. Va ser un dels impulsors del Museo do Pobo Galego, creat el 1976, que va arribar a presidir. La Real Academia Galega li va dedicar el Dia de les Lletres Gallegues del 2004. Antonio Román (Ourense, 1911 – 1989) faria després una llarga carrera en el cinema espanyol, amb títols com Los últimos de Filipinas; O carro e o home és, tanmateix, la seva obra més arrelada a la terra.

Fitxa i crèdits

O carro e o home · Direcció: Antonio Román · Guió: Xaquín Lorenzo i Antonio Román · Ajudant de direcció i col·laborador: Carlos Serrano de Osma · Muntatge: Antonio Román i Carlos Serrano de Osma · Narració: Xaquín Lorenzo · Rodatge: Lobeira (Ourense), estiu de 1940 · Versió sonora: 1980 (Eloy Lozano, amb la col·laboració del Museo do Pobo Galego) · Blanc i negre, 12 min. Versió original en gallec.

Digitalització en 4K realitzada per la Filmoteca de Galicia (Axencia Galega das Industrias Culturais, Xunta de Galicia) a partir dels materials en 35 mm que conserva, cofinançada per la Unió Europea a través del FEDER. El vídeo es reprodueix des de YouTube; els drets pertanyen als seus titulars. Les imatges d’aquest article són fotogrames de la pel·lícula, reproduïts a títol de cita per al seu comentari i anàlisi. El dibuix de l’anatomia del carro és original de l’Asociación Cultural Mestre Mateo.

Fonts: Filmoteca de Galicia, fitxa d’O carro e o home; Deputación de Pontevedra, «Letras Galegas: Xaquín Lorenzo»; Museo da Limia, «Xaquín Lorenzo Fernández (Xocas)»; Play-Doc, retrospectiva Tony Román; tecnoloxia.com, «O carro galego»; Sociedade Columba, «O carro do país»; Amigos do Folión, «Carro: o orgullo».