Queixumes dos pinos

Publicat a la Corunya el 1886, Queixumes dos pinos recopila i reelabora bona part de la producció lírica anterior d’Eduardo Pondal, juntament amb nombrosos textos nous. No és una simple suma de poemes: el llibre construeix una xarxa recurrent de paisatges, herois, bards, topònims i referències al passat.

Bergantiños i la Costa da Morte es converteixen en un territori literari poblat per una memòria cèltica idealitzada. El llenguatge busca solemnitat i alçada èpica, allunyant-se deliberadament d’un registre purament costumista. Aquesta operació explica tant la importància del llibre com els debats crítics al voltant del seu sistema ideològic.

Entre els textos relacionats amb la tradició pondaliana hi ha Os Pinos, que, amb música de Pascual Veiga, acabaria vinculat a l’himne gallec. La recepció posterior va convertir el llibre en una peça central en la formació de símbols culturals moderns de Galícia.